Dubai m'ha donat prou oportunitats per fer de professor de castellà o de tutor d'alguns alumnes de periodisme, que per cert m'han donat molta més feina de l'esperada. Aquests fans del "Rincón del vago" dubaitià (o dubaià, o dubaiés o com collons es digui...) solen ser gent de 30-40 anys, que també treballen i que em demanen que els faci els deures (les típiques entregues de professors de periodisme, ja sabeu, anàlisis de noticies, titulars, re-redactar una noticia, etc) perquè ells no tenen temps o volen passar més temps amb la familia. A mí plim, mentre em paguin...
En fins, on vull anar a parar és que afortunadament, entre classes de castellà i treballs universitaris aliens, puc dir que vaig aconseguint sobreviure en aquest xafogós país (sí amics, aki ja estem a 25-30 graus). No sé que em depararà el futur, pq al juny, juliol i agost al gent sol
marxar i no sé d'on treuré alumnes a qui fer les classes i els alumnes de periodisme, obviament, tenen vacances. Penseu que aquí el 80% de la gent és extrangera i que, a causa de la crisi (altre cop la crisi) molts d'ells tornaran als seus països (només amb bitllet d'anada) aprofitant que la calor es insoportable. Tothom comenta que a Dubai el trànsit ha millorat força en els últims mesos perquè la ciutat s'està buidant, poc a poc. Com deia a un dels articles que he escrit sobre Dubai, si els pronòstics son correctes, aquest lloc passarà de "Ciutat de moda" a "Ciutat fantasma" en només uns mesos. Tot i que aquest és un dels llocs més liberals del Golf Pèrsic, és lógic que les moltes restriccions que hi ha en aquest país no ajuden. En fi, no ens posem dramàtics tampoc, ja ens en sortirem.
L'altre bona notícia és que últimament, a causa de viatjar altre cop en transport públic, he tornat a agafar l'hàbit d'escriure. Sempre firmava els meus contes com a Ziggy (mític, l'amic Bowie) i tornar a fer-ho m'ha portat bons records i m'ha aportat algunes satisfaccions. No és que hagi deixat mai d'escriure, però sí és cert que els contes els habia deixat una mica aparcats per
diverses raons. La més important, la falta de motivació. Un canvi a la vida implica nous objectius, noves esperances, canvis, i això sempre dona idees per alguns contes. Sempre m'ha agradat escriure al metro, al bus, al tren... llocs on escric per passar l'estona i que se'm faci més curt el viatge i on, no sé perquè, sento sempre ke hi ha un món màgic que puc explorar. Stephen King, i molts d'altres escriptors, diuen que es senten com a simples transmissors d'un món paral·lel que els envia missatges, històries, personatges i aventures que ells difonen. Com missatgers, en lloc de creadors. Com si fossin el deu Hermes (Mercuri pels romans), missatger dels déus, enlloc de Zeus, amo i senyor del Panteó grec. En el cas d'alguns escriptors deu ser falça modèstia, però estic segur de que en molts altres casos no ho és, precisament pq és el que jo he sentit moltes vegades.
Crec que una vegada vaig llegir un article d'en Gene Roddenberry (creador de les sèries Star Trek i Star Trek 'La Nova Generació') on deia precisament que si el cervell de l'ésser humà fos realment capaç d'inventar mons tan complexos com els d'Star Trek, els de Tolkien o els de la col·lecció de novel·les 'Fundació' d'Isaac Asimov, La Terra no seria el planeta que és ara mateix (guerra, fam, conflictes...). És posible que estigués de broma quan va escriure aquestes paraules, però la veritat és que té un punt de veritat. La vida hauria de ser molt diferent a com és ara. Sobreviure, en aquest sentit, seria molt més fàcil.
Nota: A les fotografies, l'skyline de Dubai i Gene Roddenberry a un dels platós de la serie Star Trek.
