L'estiu Permanent

Quan un es decideix a crear un blog quan el que està de moda és el Facebook (feisbuc pels amics) potser és perquè en un blog es troba un xic més de privacitat, semblant a la d'un diari personal, a la xarxa. Obviament aquesta privacitat és falsa, ja que el que es preten amb el blog és que tothom el llegeixi, però almenys no hi haurà fotos comprometedores que tots puguin veure i comentar. La veritat és que aquest blog vol ser un reflex dels mesos (anys potser?) que passaré a la xafugosa terra dels Emirats Àrabs, concretament a la mai prou al·lucinant ciutat de Dubai. 

Aquesta és una ciutat amb dues cares. La primera és la que fas quan arribes per primer cop i veus serralades de gratacels per tot arreu. Sí, aquesta cara de turista japonés quan admira la Sagrada Familia o quan visita el Bagdad. És una cara que reflexa el Dubai més mastodòntic, més increïble, més gran, més car, més espectacular. El de l'edifici més alt del món, la torre Burj Dubai, encara en construcció però tot i això impressionant (818 metres d'alçad i 160 plantes, segons la wikipedia). El de l'hotel més car (i possiblement el més 'hortera' per dins) del món, el Burj Al Arab, que tinc el plaer de veure per fora gairebé cada día. El del Mall of the Emirates, els grans magatzems més gran del món (un mall és com un Corte Inglés de tamany familiar, amb cines, botigues, supermercats, etc etc, també n'hi ha a Catalunya). El de les seves meravelloses platges i el de la gent acollidora. 

Per altra banda, hi ha un altre Dubai, on no pots comprar alcohol, on algunes pàgines web estan censurades, on no hi ha més cultura que la dels Malls o les festes privades que tu puguis organtizar, on les lleis són molt restrictives, fins i tot amb la premsa... és l'altra cara de Dubai, que et deixa un regust de plàstic i de consumisme, de falta d'agenda cultural, de ser un escenari amb àrbres de cartró, que es va buidant poc a poc a causa de la crisi. O potser no tant a poc a poc. Perquè els anomenats "expatriates", els extrangers dels països desenvolupats, están tornant als seus països d'origen (Gran Bretanya, Austràlia, Estats Units, Sudàfrica, etc.) perquè aquesta és una ciutat de negocis en plena crisi. El preu dels pisos, com a tot el món, está baixant en picat i moltes inversions han quedat paralitzades. També pinta malament a la ciutat amb més futur del món. 

Tot i això, no vull que us quedeu amb una imatge massa pessimista d'aquesta ciutat. És tota una experiència viure-hi, sobretot si pots gaudir dels 25-30 graus al mes de març (i els 40-50 al juliol i agost). És com viure en un Estiu Permanent. I a mí m'encanta l'estiu.