Omán, la SER i d'altres coses

Ahir va ser un día intens. Vaig matinar per anar a la frontera amb Omán per renovar el visat. Com que aquí tinc el de turista, només dura un mes y, per tant, cada 30 dies he d'anar a aquesta frontera en cotxe, fer 4 tràmits i tornar. És una de les peculiaritats d'aquest lloc, per desgràcia. Al migdia ja era a casa un altre cop. Va ser interessant conduir en aquest país. Sí, potser us sembla una tonteria, però en aquest país si no tens visat permanent no pots comprar un cotxe, així que vaig anar amb el de mun germà, pq conduir si que m'és permés. Deia que va ser interessant pq feia força temps que no conduïa i fer un viatge de més d'una hora, veient el paisatge desèrtic dels Emirats Àrabs, amb camells i tot (prometo fer fotos dels camells), va ser tota una experiència. Mun germà em va acompanyar (gràcies Iñaki, no tens preu) i de tornada vam parar a un minirestaurant (molt habitual en aquest país) on et serveixen menjà típicament americà (hamburgueses i entrepans) amb sucs de fruites. És una bona combinació i, si no fos per les mosques (odío les mosques) hi aniria més sovint. 

Els sucs d'aquests restaurants són deliciosos i les hamburgueses solen ser petites però molt bones. La de pollastre es la meva preferida. Ja ho sabeu. 

La tarda va ser plàcida i relaxada fins que a dos quarts de 8 em va trucar des d'España un periodista esportiu anomenat Jesús Gallego, de la Cadena SER. La conversa va anar així, més o menys: 

RIIIING RIIING 

- Hello? 

- Ricardo? Eres Ricardo Arís?

- Er.... sí, soy yo (la veu em sonava d'alguna cosa). ¿Quién es?

- Hola, soy Jesús Gallego, de la Cadena SER. (és presentador del programa SER Deportivos, que escolto gairebé cada día des de fa 3 anys). 

- COOOOOOOOOOÑO. (Ho sento, em va sortir de l'ànima).  

Llavors ell em va explicar que está preparant un programa que es diu El Viajero, pels dissabtes de 4 a 6, i que entrevistaven oients habituals de la SER, com sóc jo mateix, arreu del món. Estava jo tan sorprés que ni se'm va acudir preguntar-li com habien contactat amb mí, però imagino que va ser mitjançant l'amic Dani Sanabre, que treballa a Ràdio Barcelona. La veritat és que a hores d'ara encara no ho sé. En fi, que em van trucar una hora després i, a pesar d'alguna dificultat telefònica, l'entrevista va anar molt bé i se'm va passar el temps volant. Vaig estar tot el dia amb un somriure gilipolles pq m'havien entrevistat a la SER (sembla mentida, gairebé mitja vida fent radio i un dia que em truquen, em poso tonto...). Imagino que és pq és la ràdio amb més audiència i pq la solc escoltar cada día, a més de RAC1. 

El día va acabar quan vam anar a veure amb mun germà, la seva novia Robyn i un amic seu italià, l'Antonio, el partit del Barça. Aquí el Barça té moltíssima tirada. És un misteri que no he acabat d'entendre mai pq, mirant-ho objectivament, perquè als països musulmans agrada tant el Barça? És quelcom totalment lógic si ets un culé orgullós, però si ho mires fredament, és tot un misteri... El fet és que solen fer gairebé tots els partits del Barça per la tele (al canal Al Jazzeera Sport 2, normalment) així que un cop més, em sento com a casa. 

El día d'avui, 12 de març, ha començat prou bé. He vist que m'han citat al diari Qué! a una noticia de l'agencia Efe sobre els llibres sobre els atemptats de l'11-M:

 

http://www.que.es/ultimas-noticias/espana/200903101701-cinco-anos-despues-del-11-m.html

El meu ego, en dos díes, s'ha inflat com un Zeppelin. :) No va malament, de tant en tant.